Era hivern. Començava a fer fred, però no tant com havíem patit durant la guerra. Feia uns mesos que la Guerra Civil Espanyola havia terminat. La majoria dels nostres pares havien participat, i per desgràcia, alguns ens havien deixat. Ens estàvem recuperant lentament. A l’escola, però, l’aire seguia sent dens i trist, encara que nosaltres, el nostre grup d’amics, jugàvem i fingíem ser feliços per animar-nos uns als altres. Quedàvem cada dissabte, i fèiem un tomb per gallecs, que, per sort, la guerra no havia destrossat. Podíem admirar els seus paisatges, la seva diversitat tant animal com vegetal. Simplement, gaudíem dels petits detalls que la vida ens dona, i, que, abans passaven desapercebuts.
Avui era dissabte, i com sempre, ens trobàvem a Gallecs. Els nois portaven pilota, i les noies marxàvem a recollir flors pels pares hospitalitzats. Ens estimàvem molt, perquè érem com una família, però, com a totes les cases, hi havia baralles. Recordo que el cel estava ennuvolat, i nosaltres el vam copiar, perquè, a l’hora de parlar a les taules de pícnic, cadascú estava amb les seves coses. Quasi no vam parlar. Fins que, en Jaume va dir que el seu pare finalment havia mort. Se’ns va quedar la sang gelada, perquè era l’últim dels pares hospitalitzats, i esperàvem que es recuperés. Així que tots li vam donar una abraçada. Però el vaig notar diferent, com si fes temps que ja no pertanyia al nostre grup d’amics. Estava distant, portava una nova colònia que em recordava al dels soldats. Però els altres van fer com si res, així que tampoc li vaig donar moltes voltes i ens vam posar a parlar.
Passaven les setmanes, i en Jaume venia menys amb nosaltres, posant excuses que cada vegada eren més fluixes, i ni la Rita se les creia. Fins que un dia, ja ni ens vam preocupar per ell. De vegades parlava amb sa mare, però tampoc em deia res sobre ell, és com si intentés evitar el tema. I seguia passant el temps, i nosaltres creixíem, i ens anàvem distanciant perquè cadascú muntava la seva vida allunyada de la dels altres.
Van passar els anys, i vaig de fer una retrobada. Però quasi ningú va contestar, així que vaig decidir que aquell capítol de la meva vida havia tancat feia temps. I ja només quedaven les fotografies d’aquells dissabtes, on ens ajuntàvem i érem una família.
