Per: Alonso Romero, Alan Aubrey, Hèctor Torrejón
La formació d’un alumne es considera una de les parts més importants del desenvolupament d’un individu. El sistema educatiu, doncs, no hauria de ser un dels sistemes més mecànic i desmotivant en l’encara curta vida d’un alumne de primària, secundària i batxillerat. Un sistema primer creat per proporcionar educació bàsica perquè els nens puguin formar part d’una cadena de producció des de fa més de cent anys? No, però no obstant a Espanya ho és.
El primer que fem quan ens arriba el butlletí de notes és mirar els números que qualifiquen. Si superem les expectatives, estem satisfets. Si no, ens omplirem de frustració i decepció. I no només alumnes, sinó també pares i professors… Moltes vegades ens jutgen per números, i no pel nostre esforç i allò que hem après.
Un sistema educatiu que enderroca la motivació de l’alumnat i mecanitza el sistema de pensar. Tot i que fa promeses que està canviant, no hi ha elecció per fer res segons el teu criteri fins a 4t d’ESO. Les persones amb capacitats són ignorades. Tothom que no entrega treballs és un inútil irresponsable. Tot és obligatori. Si no vols participar és que ets un gandul. També entregar apunts, perquè tothom aprèn de la mateixa manera, perquè tots som iguals. Només has de fer coses predeterminades: estudiar, fer exàmens i, en gran part, acabar la teva vida social. És aquesta la manera de tractar a les persones del futur en l’època de desenvolupament emocional més important de la seva vida?
Podem fer una vida millor per milions de nens. Tampoc s’ha d’innovar: és un cas d’adaptar-ho a un sistema més semblant al dels països nòrdics d’Europa, un sistema que se centra específicament en l’educació per separat de cada alumne i s’adapta a les seves necessitats. Un cas de copiar, modificar, invertir i a ser possible millorar, ja que cap sistema educatiu és perfecte. Cosa que no s’està fent perquè la felicitat i el benestar no produeixen diners.
