Aquest any, Eurovisió 2025 s’ha celebrat a Basilea (Suïssa). I tot i que hauria d’haver estat, com sempre, una gran festa de la música i de la diversitat cultural europea, molts ens hem quedat amb una sensació agredolça. Un cop més, el festival ha quedat eclipsat per tensions polítiques, decisions que han fet al públic esclatar, i una preocupació que no para de créixer: que Eurovisió s’està allunyant del seu esperit original. Allò que abans era un espai on celebrar la creativitat i la convivència ara sembla un escenari on els interessos pesen més que la música, i on la llibertat artística comença a tenir límits invisibles.
La Unió Europea de Radiodifusió (UER), que organitza el certamen, ha aplicat enguany unes noves normes amb la idea, almenys sobre el paper, de “despolititzar” el festival. Entre les mesures més polèmiques, hi ha la prohibició de mostrar banderes que no siguin les oficials dels estats participants. Això inclou, per exemple, símbols regionals o de col·lectius minoritaris. L’objectiu era evitar conflictes, però el resultat ha estat justament el contrari: molts han sentit que se’ls estava silenciant. I aquí s’obre un debat incòmode però necessari: qui decideix què és polític i què no? I fins on arriba la tan esmentada “neutralitat”?
Perquè si no es poden mostrar símbols, si es censuren missatges o es posa fre a l’expressió artística, com podem parlar encara de diversitat? És difícil creure en una Europa plural si només s’hi accepta el que no molesta ningú. I no ens enganyem: la música, com qualsevol art, també pot ser política, també pot incomodar, denunciar o fer pensar. Treure-li aquest poder és deixar-la buida, sense ànima.
A més, cada cop hi ha més gent que sent que Eurovisió ha deixat de ser, simplement, un festival musical. Ara sembla més un gran programa de televisió amb regles de màrqueting, amb escenografies gegants i enfocaments pensats per a les xarxes socials. I això, inevitablement, treu espai a la música de veritat. La cançó guanyadora d’Àustria n’és un bon exemple: tècnicament impecable, sí, però amb poca emoció i zero risc. Mentrestant, propostes com la de Melody, que representava Espanya amb una actuació intensa i sincera, han passat desapercebudes, atrapades entre estratègies de vot i equilibris polítics que poc tenen a veure amb la qualitat artística.
Tot plegat ens porta a una pregunta molt recurrent en el públic últimament: cap on va Eurovisió? El festival va néixer amb una missió molt clara: unir un continent trencat a través de la música. Però avui, aquest missatge sembla cada cop més llunyà. Ara és més aviat un joc d’interessos on cada país juga les seves cartes, sovint amb cançons que no deixen petjada. I això fa mal. Fa mal perquè sabem que encara hi ha artistes que arrisquen, que tenen alguna cosa a dir i que mereixen ser escoltats.
Potser ha arribat l’hora de fer una pausa i repensar-ho tot. De tornar a posar la música —la de debò— al centre. De donar espai a les propostes valentes, a les veus que no sempre agraden a tothom però que connecten, remouen i emocionen. Eurovisió no hauria de ser només una competició ni una desfilada d’imatges espectaculars. Hauria de ser, sobretot, un lloc on Europa pugui escoltar-se a si mateixa, amb tota la seva complexitat, les seves llums i les seves ombres.
Perquè, enmig de tant soroll, encara hi ha veus que ens poden fer vibrar. I seria una llàstima que, en nom de la neutralitat, les deixéssim en silenci.
