En un barri allunyat , Norbert, Sofia i Aitor passejaven com sempre després de l’escola. Mentre caminaven a prop del parc, van començar a veure molts grafits a les parets. El primer era horrible ple de taques i línies tortes, com si ho haguessin pintat sense sentit, van pensar que el que ho havia pintat ho va fer per deixar alguna cosa simbòlica en aquella paret.
Van continuar caminant, es van trobar amb un altre grafit que tampoc era millor i era semblant al d’abans. Estava desordenat, amb colors apagats que semblaven haver estat pintats només per molestar. Els nens el van mirar i van continuar el camí, sense dir res.
Poc després, van passar davant d’un altre grafit. Aquesta vegada no era tan lleig,
però tot i així no els va agradar. Era confús, com si intentés ser art, però no ho aconsegueix. Van arronsar les espatlles i van continuar endavant.
El següent grafit estava més a prop del parc. Era un caos de colors foscos i taques sense forma. Pere es va enfadar arrufant les celles. Es va preguntar: Per què algú pintaría alguna cosa tan lletja en un lloc tan visible?
Tot i això, van girar cap a una cantonada, van veure alguna cosa diferent. Un grafit que destacava entre tots els altres. Eren unes mans tocant-se amb els dits, amb colors brillants i ben definits. Semblava transmetre un missatge de pau, com si les mans estiguessin demanant respecte i humil tat. Estava en una paret que ningú no havia tocat abans.
Norbert , Sofia i Lluís es van quedar mirant, sorpresos. Era l’únic grafit que no els molestava. Es van adonar que, encara que tots els altres grafits eren només taques, aquest últim sí que tenía alguna cosa especial. I encara que mai van saber qui el va pintar, estaven segurs que va ser algú que volia donar-li llum al lloc.
