La segona temporada de “El Joc del Calamar” manté l’esperit de l’original però s’endinsa en alguns dels seus propis èxits. Hwang Dong-hyuk torna a demostrar el seu domini de l’escena visual, amb seqüències de jocs encara més elaborades i amb un disseny de producció surrealista que va definir la primera temporada. Els nous reptes mostren una violència, amb escenes d’acció que superen en intensitat a les anteriors.
La primera temporada va ser un autèntic èxit, i tothom estava emocionat per veure com continuava la història. Ara que ha arribat la segona part, la veritat és que és decent, però no té el mateix impacte. Hi ha moments molt intensos i emocionants, però també hi ha parts que es fan una mica pesades o que semblen repetitives.
La sèrie aprofundeix amb més detall en el món dels organitzadors, revelant aspectes com el funcionament del joc que abans quedaven en l’ombra. Encara que de vegades aquesta expansió del món narratiu es fa a costa del ritme. La trama principal pateix per les múltiples subtrames que s’obren, especialment les relacionades amb els tiradors i les investigacions externes, que malgrat la seva intenció d’ampliar la perspectiva, acaben sent més una distracció que un afegit valuós.
Els personatges nous lluiten per trobar el seu espai en una narrativa que ja estava congestionada. A diferència dels protagonistes de la primera temporada, que van captivar per la seva profunditat i evolució, molts dels nous personatges semblen més aviat figures decoratives, amb pocs moments per brillar o connectar realment amb l’audiència. Fins i tot alguns dels personatges establerts es veuen atrapats en arcs narratius que no acaben de desenvolupar-se plenament.
El final obert, clarament pensat per preparar una tercera temporada, deixa massa qüestions sense resoldre, una decisió que pot frustrar als espectadors que esperaven un major tancament. Tot i això, la temporada aconsegueix moments d’alta tensió i escenes memorables que recorden per què la sèrie va causar sensació en el seu moment. Es tracta d’una continuació que compleix, encara que no superi, les expectatives, i que probablement satisfarà als fans més compromesos mentre deixa als altres amb la sensació que hi havia potencial per a alguna cosa més gran.
