Aquell dia no va ser com un altre, les coses havien canviat. Tot Mollet estava esgarrifat per un lladre que estava en recerca i captura. Podria ser que robar un Menhir no semblés destacable, però la història rere aquest robatori si ho era. Podria significar un gran canvi i ningú estaria prepara’t per tal canvi.
La Júlia, el Martí, la Laia i en Pol, estaven a l’escena del crim. Es clar que ho estarien, la Duna Soler, la mare d’en Pol hi havia d’estar i no podia deixar els quatre nois sols. El Menhir de Mollet havia desaparegut, sense cap rastre, cap pista i cap senyal. Podrien haver estat uns adolescents amb les hormones a flor de pell, que volien passar-s’ho bé i havien comès un acte de vandalisme. Però no, tots sabien que no havia estat així, perquè pesava sis tones, i uns nois no podien amb això.
La Greta Colomé, la millor comissaria de Mollet, va començar a inspeccionar la zona, però no hi havia res. La Duna els va dir els quatre nois que anessin a fer un volt, que no podien estar aquí. Els quatre nois van anar a passejar, però no podien treure’s del cap el robatori. Van seure a les escales de la Font Modernista. Tots estaven amb el cap als núvols. I llavors, van decidir entrar al Mercat Vell, on el Biel Roca, el regidor de Mollet estava donant un discurs. Ells, el van esperar fins que va acabar i van començar a preguntar-li coses, però, el Biel es va mantenir tranquil i contestant les qüestions de forma mesurada per no revelar cap detall.
Els nois, decebuts, van entrar a la biblioteca i es van asseure en una taula, tots tenien el cap ajupit. I, de sobte, la Júlia va veure una cosa estranya, fora de lloc. Es va aixecar i va anar fins a una prestatgeria plena de llibres, però en un dels llibres sobresortia un sobre vermell. La Júlia va agafar el llibre, va anar fins a la taula i va deixar el llibre en mig dels quatre nois. Va agafar el sobre i el va obrir. Tots es van quedar impressionats amb el contingut. Era una llista de monuments, amb el Menhir ratllat. Els nois es van mirar entre ells, el problema, era que la carta no tenia signatura ni cap nom.
Portaven setmanes i setmanes rere pistes que no portaven a cap desenllaç, només hi tenien un sospitós, en Biel Roca. Però quedava clar que no traurien res d’ell, sabia evitar temes que no li beneficiaven. Llavors, els quatre nois van decidir anar a casa del Jordi Soler i la Txell Costa, l’exalcalde de Mollet i la seva dona. Quan van picar la porta, es van sorprendre en veure a la Montse Riera, la secretaria d’en Jordi, a l’altre costat de la porta. La dona, els hi va mirar incòmodes abans de deixar-los passar.
Minuts després, estaven els quatre nois asseguts pels sofàs, la Júlia i el Martí amb uns té verds a les mans i la Laia i en Pol amb unes galetes. La Montse els va explicar que la Txell havia marxat a Nova York per algunes entrevistes de treball, i en Jordi tornaria a casa en pocs minuts.
Regnava un silenci incòmode, quan va entrar el Jordi, es va quedar quiet en el llindar de la porta en veure als nois, però de seguida es va recompondre i els va somriure de manera càlida, encara que a cap dels nois se li van escapar la mirada còmplice que es van tirar el Jordi i la Montse. Els nois van començar a preguntar-li al Jordi, però ell només mirava a la Montse i després responia les qüestions cordialment.
Els nois sospitaven que alguna cosa estranya passava entre el Jordi i la Montse, però no van creure que tingués res a veure, així que ho van deixar passar.
Dies després, els quatre nois van començar a rebre amenaces perquè deixessin d’investigar, i els nois, terroritzats, van deixar de fer-ho amb la condició de no ficar-se en problemes.
Cinc anys després, la policia no va poder trobar cap mena de pista que incriminés a algú, així que van decidir tancar el cas dient que no n’hi havia prou, o cap, pista que els portés a alguna cosa. I els quatre nois, no van tornar a parlar sobre el tema mai més.
