NEGRA NIT
Era una nit fosca de gener, una d’aquelles nits en què el vent fred tallava l’aire i els arbres es balancejaven com siluetes fosques contra el cel carregat de núvols. La ciutat de Mollet del Vallès dormia tranquil·la, però no tothom gaudia de la pau de la nit. Un clar reflex de lluna il·luminava de manera espectral la silueta d’un cos estès a terra, que gairebé semblava fondre’s amb la foscor de l’entorn. La Berta, una jove que era coneguda per la seva vida tranquil·la i el seu caràcter reservat, jeia estirada, inerta, sense vida. El seu rostre, enfrontant el terra, mostrava una expressió de dolor profund, com si hagués estat víctima d’una agonia llarga i cruel.
Era el segon crim de l’any a la petita ciutat, però aquest era diferent. Un assassinat a can Mulà, una antiga masia restaurada ara convertida en un parc, era la notícia que circulava per tots els mitjans locals. La sensació d’inseguretat s’apoderava de tothom. La tranquil·litat habitual del poble es va trencar de cop i volta. Tots els diaris de la zona parlaven d’aquest crim tan poc ordinari, però a la vegada tan aterridor i desconcertant. Molt es va especular sobre les circumstàncies que havien conduït a la mort de la Berta. Alguns parlaven d’una venjança personal, altres d’un crim passional, però ningú no podia respondre a la gran pregunta: qui havia estat l’autor d’aquell acte tan macabre?
El detectiu Clemente Creus Figuerola, un home de mitjana edat amb un bigoti espès i una mirada penetrant, va ser l’encarregat de descobrir la veritat darrere de la tragèdia. Creus Figuerola no era pas un home d’èxit. Ja feia temps que la seva oficina estava gairebé buida, i les seves investigacions, cada cop més escasses, feien que la seva rellevància a la ciutat anés desapareixent. Tot i això, quan el crim va ser descobert, ell va ser cridat per la policia local per investigar el cas. No hi havia ningú més. Era l’únic detectiu de la ciutat, i encara que molts pensaven que era un home amb poc prestigi, ell estava disposat a demostrar que encara podia resoldre els casos més difícils.
El cos de la Berta no estava amagat, com si el seu assassí volgués que es trobés, com si esperés que la ciutat sencera fos testimoni d’aquella escena horrorosa. La masia estava tancada, sense rastres de lluita ni de força, com si tot hagués estat preparat meticulosament. El detectiu Creus, amb els seus anys d’experiència, sabia que això no podia ser una casualitat. En l’examen preliminar, va observar que la jove havia estat brutalment apunyalada. Després de l’autòpsia, els forenses van confirmar el pitjor, la Berta havia mort a causa d’un ganivet que havia travessat el seu pit, penetrant els òrgans vitals. La ferida era profunda i precisa, una acció feta amb fredor i determinació. Però què podia portar algú a cometre una mort tan violenta? Els investigadors es van quedar desconcertats.
La notícia es va propagar ràpidament, i la petita ciutat va quedar paralitzada pel temor. Els veïns, abans sempre amables i acollidors, es miraven amb desconfiança, amb la por que l’assassí es trobés a prop. Les ombres que s’estenien pels carrers a la nit es feien més llargues, més pesades. La gent ja no podia dormir tranquil·la. L’assassí podia estar entre ells. Qui seria el següent? Què portava una persona a cometre una acció tan terrible en una ciutat tan petita, on tothom es coneixia? Els rumors es van estendre com un foc ràpid.
Creus Figuerola, mentre mirava els indicis deixats a la masia, sabia que la resolució d’aquest cas podria ser la seva última oportunitat per redimir-se, per tornar a demostrar que no estava acabat.
Creus Figuerola va continuar investigant el cas amb una determinació incansable, donant atenció meticulosa a cada pista i cada petit detall que pogués desvetllar la veritat amagada darrere de la mort de Berta. Els seus instints com a detectiu li indicaven que alguna cosa no quadrava, i tot i que les evidències inicials apuntaven cap a una investigació complicada, no es va deixar influenciar per les primeres impressions. Va començar a escrutar les connexions entre les persones més properes a la víctima i a seguir un fil invisible que el va portar fins a Enric Fàbregues.
Fàbregues, un home amb un passat tumultuós marcat per diverses baralles i comportaments violents, havia mantingut una relació passada amb Berta que, segons el que es podia saber, havia estat turbulenta i ple de conflictes. La seva figura ombrívola i el seu comportament reservat van cridar l’atenció del detectiu, que va començar a sospitar que Fàbregues podria tenir alguna cosa a veure amb el crim.
Després de més investigacions, Creus va localitzar un ganivet de cuina a casa de Fàbregues, un objecte que al principi semblava innocent, però que es va demostrar ser l’arma del crim. El ganivet estava cobert de restes de sang i coincidien perfectament amb les ferides trobades al cos de Berta. La troballa va ser la clau que va desencadenar el desenllaç del cas.
Quan Creus va interrogar de nou a Fàbregues, aquest va mostrar-se més nerviós que mai. Després d’un llarg intercanvi de paraules i pressions psicològiques, Fàbregues va acabar trencant el seu silenci. En un atac de gelosia i ràbia, va confessar que va assassinar Berta. El motiu va ser una mescla de rancúnia antiga i una crisi emocional que havia arribat a un punt de no retorn. La confusió i l’odi que arrossegava des de la seva relació passava factura, i en aquell moment de desesperació, va perdre tot control.
Tot i que el cas es va resoldre amb la confessió de Fàbregues, Creus sabia que la resolució de la investigació no significava la fi de la tragèdia. La ciutat, marcat per l’horror del crim i la revelació de qui estava darrere, va quedar trencada, plena de desconfiança i por. Els rumors i les sospites continuaven a l’aire, i la comunitat es va veure obligada a enfrontar-se a la duresa de la realitat.
Per a Creus, la victòria de resoldre el cas no va aportar la pau que esperava. Va entendre que, malgrat haver descobert la veritat, les cicatrius que deixava aquest crim eren profundes, i la ferida oberta a la comunitat no es curaria fàcilment. La ciutat continuava lluitant amb la seva pròpia por i la consciència que la violència podia amagar-se darrere de qualsevol persona, fins i tot aquells que semblaven més innocents.
