Rosa Pozo va néixer el 19 de desembre del 1927 a Dehesas Viejas, un poble de Granada, actualment té 95 anys. És una persona que ha tingut una vida realment complicada, ja que ha passat per moments molt complicats i difícils, va viure la Guerra Civil Espanyola.
Havien de caminar hores i hores per poder aconseguir una mica d’aigua, passaven els dies i no podien menjar. A part de tenir una vida difícil, durant la seva infància va succeir una guerra, va començar quan ella tenia 8 (1936) i va acabar quan en tenia 11 (1939). La seva infància va ser molt diferent de les d’ara, ja que ella es va haver de posar a treballar amb 7 anys per ajudar als seus pares. A més, la seva vida va canviar radicalment quan va començar la guerra.
Durant aquell temps dur, no sabien si acabarien morint o sobreviurien, així que no els hi va quedar més remei que afrontar totes les seves forces i valentia en buscar un lloc on poder refugiar-se perquè no els matessin.
Actualment, viu a Montcada i Reixac, on resideixen els seus 2 fills, el que més li agrada és ajuntar-se amb la seva família i passar temps junts, és el que més valora i aprecia.
Com vas afrontar aquells anys de guerra?
Molta por, a més que una guerra no porta res bo la meva casa es situava davant d’on es treien els trets. Només començar la guerra ens van fer fora de casa nostra i vam haver de marxar, però sense saber a on aniríem a parar.
Què vas fer durant aquells anys tan durs i complicats?
Treballar, només teníem obligacions, no podíem opinar ni comentar res perquè si no ens mataven, així que no ens quedava més remei que obeir.
Si volíem intentar sobreviure havíem de treballar en el camp. Però ni treballant podíem fer els tres àpats del dia, hi havia vegades que ens passàvem 3 dies o 4 dies sense menjar.
Quina guerra va ser?
Va ser la Guerra Civil Espanyola.
Com et va afectar a tu i a la teva família la guerra?
Molt malament, ja que ens van fer fora de casa nostra i ens en vam haver d’anar a una masia (cortijo). Dia darrere dia estàvem patint perquè no ens matessin.
Va ser molt dur?
Ha sigut la pitjor època de la meva vida, no m’agrada recordar aquells moments. No només pel fet que no podien menjar ni beure aigua per hidratar-nos, sinó perquè no sabíem si sobreviuríem o si matarien algú del meu voltant.
Vas perdre algú important de la teva família?
Per sort de la meva família no, però gent molt propera va haver d’exiliar-se a altres països molt diferents, i ja no he sabut res més d’ells
Vas canviar de residència? Si és així, a on vas mudar-te?
És clar! A tots els ciutadans ens van fer fora. La meva família i jo durant un temps vam marxar a una altra casa situada en el mateix poble, encara que un temps després vam haver de marxar.
Què va ser el primer que vas fer quan va acabar la guerra?
El primer que vaig fer va ser tornar a la casa meva, per sort no estava gaire destrossada.
Com vas notar que s’apropava una guerra? On estaves?
No vaig notar res en específic, però sí que l’ambient dels ciutadans començava a ser diferent, i jo no m’adonava de tot, ja que era una nena petita, però els meus pares sí, i a més d’assabentar-se de més coses que jo, ells també notaven i veien que alguna cosa no anava gaire bé.
Quan vas venir cap a Barcelona?
Vaig venir l’any 1962 amb els meus fills i el meu marit.
Recordes algun fet que et va marcar aquell temps?
Moltes coses tinc marcades d’aquell temps, però sense dubte la que més em va marcar va ser que després d’aquella guerra terrorífica va morir el meu pare.
Després d’haver viscut tot allò, com et sent actualment?
Ara mateix em sento bastant bé, ja que estic rodejada de gent que m’estima, encara que tinc records molt foscos.
De quin bàndol estava? El que va guanyar o del que va perdre?
Era del bàndol que va perdre, el d’esquerres.
Amb aquesta entrevista ens hem adonat que anys enrere la gent realment sí que patia. Actualment, nosaltres, creiem que li donem importància a coses insignificants, ens queixem massa ràpid per res, però no tenim present que no ens està passant res, que aquella cosa que li estàs donant importància no serveix. En canvi, generacions enrere sí que patien dolor i por, perquè no depenia d’ells que durant la guerra els matessin, la seva preocupació i por era no perdre la vida amb un tret.
