Mai us heu parat a pensar com en són de precioses i impressionants les postes de sol? Jo tampoc ho havia pensat fins que la vaig conèixer a ella. Era una tarda d’estiu a la vora del mar on una dona mirava aquella posta de sol. Tenia una expressió calmada i semblava que estava reflexionant sobre algun tema. La vaig estar observant fins que el sol es va amagar rere el mar, i un cop ja era fosc ella em va dir una cosa que mai podré oblidar. Aquella frase ha marcat el curs de la meva vida. Ella va dir “Les postes de sol em recorden que cap dia és com un altre”.
Vaig passar dies i dies pensant en aquestes paraules, i quan més ho pensava més ressonaven dins el meu cap. Una posta de sol pot ser colorida i brillant com un bon dia o pot estar amagada rere els núvols i no deixar-te veure lo maques que són amb el mal temps igual que un bon dia es pot tornar dolent per un sol fet.
Dia rere dia vaig anar al lloc on la vaig veure per primer cop, al vespre, ja que tenia moltes preguntes per fer-li. Però ella mai apareixia. A l’haver vist tantes postes de sol en aquell lloc, vaig decidir endinsar-me en un viatge per poder veure’n en diversos llocs del món. Cada dia anava a un punt diferent i feia una fotografia, cada cop que veia una posta de sol em sentia millor.
Finalment, en tornar a casa vaig compartir tots els meus records amb els meus estimats i malauradament no vaig tornar a veure aquella noia mai més.
